Hi havia una vegada dos amics en Toni i en Tonet que sempre anaven junts, en Toni intentava tocar sempre de peus a terra, tenia sempre motes ganes de viure i fer moltes coses. En Tonet era el seu subconscient que l’empenyia en tot allò que ell feia i somniava.
A tots dos els hi agradava moltíssim anar a la muntanya, sobretot a l’hivern, és fonien amb ella practicant tot tipus d’activitats, caminades, escalades, esquí... es pot dir que ja s’hi havien fet molt amics.
Un bon dia varen decidir anar a fer un miqueta d'esquí de muntanya a Ull de Ter, la vall on neixia el riu que passava pel seu poble. Volien fer una ruta que anava des de l’estació d’esquí fins el Pic de Bacivers, baixar per la seva cara sud, pujar el collet de Bacivers, baixar fins els estanys de Comamitjana, pujar el Pic de l’Infern per la seva aresta nord, per després carenejar fins el Bastiments passant pel Pic del Freser i anar baixant cap el punt de partida pel Circ d’Ull de Ter. Havia de ser una excursió molt bonica i entretinguda.
Resulta però, que quan amb la furgoneta passaven pel poblet de Setcases, situat a sota mateix d’aquestes muntanyes, els van parar uns treballadors de l’estació d’esquí de Vallter 2000 per dir-los que l’estació estava tancada a causa del fort vent que hi feia. Ells però tenien clar on anaven, sabien per altres vegades que havien estat allà que el vent en aquella zona era molt violent i segurament els privaria de fer la ruta que ells havien planejat. De totes maneres empesos pel seu optimisme varen tirar cap amunt pensant que segur que una cosa o altre podrien fer.
Realment el vent que bufava era bastant fort, es podien imaginar el que devia fer a dalt dels cims només veient la rufada que s’aixecava de les carenes.
Varen decidir aparcar el cotxe al Pla dels Hospitalets i aprofitant la neu artificial de la pista del Bosc anar pujant direcció Bastiments i arribar fins allà on poguessin. En Toni estrenava unes botes noves que el Tió l’hi havia cagat i tenia moltes ganes de provar com anaven.
La neu estava molt dura i glaçada i les pells de foca que havien escollit no eren les millors, però xino xano i aplicant la tècnica que havien aprés durant tots aquells anys de pràctica, varen anar fent metres.
Les ràfegues de vent cada vegada eren més fortes, sobretot un cop passat el Refugi d’Ull de Ter quan ja deixes la protecció del bosc per endinsar-te a l’alta muntanya. Aquí en Toni va comentar al Tonet que malgrat veure el cim cada vegada més prop pensava que avui no el tocarien i és aquí on en Tonet l’hi va respondre: pensa en el nostre amic Albert, que està creuant el Pol Sud ja fa uns dos mesos, sol i amb unes condicions extremes, que nosaltres per només dues o tres horetes de vent com serà que no ens en sortim. Això va motivar al Toni i va fer que és concentrés en la ruta i continués el camí sense perdre gaire temps.
Mentre anaven pujant en Tonet no parava de xerrar-l’hi: que si t’has de comprar uns guants que no es mullin, que has de canviar les ulleres que aquestes es llauren, unes de tempesta tampoc t’anirien malament, a l’estiu has de portar aquí a les teves filles que coneguin aquest fabulós paratge, para que et faig una foto... de tant en tant es creuaven amb algú que baixava i s’intercanviaven salutacions mitjançant gestos ja que el vent colpejant el coll de la jaqueta no deixava sentir pràcticament res i impedia qualsevol intercanvi fonètic.
Dalt del Coll de la Marrana és van creuar amb un excursionista, amb en Toni és van mirar fixament als ulls durant unes dècimes de segon, volent dir, nosaltres dos ens coneixem, però la vestimenta amb gorres, abrics i ulleres feien impossible qualsevol identificació possible.
Aquí el vent ja era desmesurat però res comparat amb el que els esperava a l’ultima part de la pala. Tant aviat els empenyia com els freneva. Els va fer anar per terra unes quatre o cinc vegades fen-los esquiar de recules. Va ser allà, després que la muntanya els fes agenollar un parell de vegades que van decidir treure’s els esquís i calçar-se els grampons. Amb bastants dificultats varen arribar a la creu de ferro, hi van estacar els esquís i la motxilla, volien carenejar un tros fins a la creu petita, però el vent que pujava del nord se’ls enduia i els feia volar un parell o tres de metres més enllà cap a l’altre vessant de la muntanya, era la forma en que la muntanya els hi estava parlant, els hi estava dient: ja n’hi ha prou, fins aquí heu arribat, si continueu us arrisqueu a que us faci un bufet molt gran molt gran i us enviï de pet a baix i penseu que amb aquest gel que hi ha no parareu fins que us feu mal. Llavors en Toni i en Tonet varen parar tots dos a l’hora i varen dir en veu ben alta: d’acord, ja ho entenem, avui estàs empipada i vols que baixem, encara gràcies que ens has deixat trepitjar el cim, apa gràcies i fins un altre. Va ser així com van decidir tornar cap avall, la muntanya però, seguia bufant amb molta força, tanta que va enviar els pals d’esquí d’en Toni pendent avall, sort que varen anar en la direcció que havien d’agafar els dos amics i els van poder recuperar un tros més avall.
Van anar baixant tot buscant la bona qualitat de la neu pols que s’acumulava als sotavents tot i que la majoria de llocs era gel pur que els feia pensar que estaven patinant a la plaça de Manlleu o fins i tot a Barcelona a la plaça de Catalunya i no pas esquiant als Pirineus Orientals.
No va passar molt temps que els dos nois ja tornaven a ser a baix havent salvat una jornada de muntanya perfecte amb un munt de intenses sensacions viscudes en poca estoneta... Una jornada que en cas d’haver-hi hagut més quantitat de neu o neu més recent, hagués estat una temeritat sortir a causa del perill d’allaus que hagués existit...
I veet aquí un gaat i veet aquí un goos que aquest coonte ja s’haa foooos!!!
Més o menys aquest és el conte que l’hi he explicat a la meva filla Alícia de cinc anys avui abans d’anar a dormir. Per les preguntes que m’anava fent, em sembla que l’hi ha agradat.
Salut i bones sensacions pel 2012!!!
